La primera ressonància

Bo, hui és un dia especial per a mi. Aquesta és la primera entrada al blog que acabe de crear. Haureu observat que la foto de fons és l'entrada al CPP de Burjassot. Sí. I és que RTVV i jo tenim moltíssimes coses en comú. Per això me l'estime tant, ara sabreu per què:
Hi havia una vegada un xiquet que, amb només 9 anys, xafà per primera vegada un plató de televisió. Eixe plató era el 2 del CPP de Burjassot, el mitjanet. I en eixe plató és on s'enregistraven aquells primers programes d'Alababalà, presentats per Diego Braguinsky i la meua benvolguda Fani Grande. Era gener de 1991. Eixe dia em vaig enamorar d'allò que ha sigut ma vida fins hui. Tinc ara 32 anys... Poc després, al Desembre de 1995 (justet ara fa 18 anys), des de l'assessoria jurídica de Televisió Valenciana, concretament Na Isabel Rodríguez, es posà en contacte amb mi perquè resulta que un collage d'un betlem que un any abans havia fet per a un concurs del Babalà Club, havia sigut elegit per a ser la felicitació nadalenca de RTVV. Vaig anar al CPP acompanyat dels meus pares, els quals havien de signar el seu consentiment a que RTVV poguera utilitzar el meu treball. M'entrevistaren i emitiren dita entrevista dins del programa infantil... Eixe dia vaig conéixer més a fons el CPP. El meu amor s'agrandia...
Els meus idilis amb la televisió i ràdio públiques no acabaren ahí... participacions esporàdiques en concursos o debats. Però eixos no són precissament els motius del meu enamorament cap a una professió.
Quan era un xiquet, mentre els meus amics éren fans de futbolistes, cantants, etc. jo era fan de grans professionals com Xelo Miralles, Salvador Caudeli, Llorenç Abril, la gran Iolanda Ibarra i més a informatius TVV, Amàlia Garrigós a Ràdio 9 amb el seu "Passatge a la nit" o Josep Ramon Lluch al "Carta Blanca" de Canal 9. Era el "bicho raro".
Tal era la meua passió per la comunicació que, amb només 16 anys, agafí un autobús i em vaig presentar a Gandia als estudis de l'Alqueria Laborde, aleshores "TeleSafor" (abans Canal 5 Safor i posteriorment GandiaTV). Era l'estiu de 1.997. No cobrava per fer la meua tasca. Volia només APRENDRE. Ahí vaig conéixer a gent com Victòria Maso, que ja apuntava grans maneres, o Xavier Blasco, un altre bon professional. Recorde intentar entrevistar a Xelo Miralles, però després d'una conversa telefònica, no va poder ser... Posteriorment vaig canviar de "casa" passant per altres emissores de TV, ràdios o premsa escrita.
I així, fins els vint-i-pico. Desgraciadament, la vida i cert desencant amb la manipulació informativa a la qual jo també em vaig vore sotmés per part d'una cadena que era de l'Opus Dei, féren que m'apartés de la professió.
Sempre he tingut eixa espineta clavada. I és que posar-me davant una càmera amb un micròfon i contar a la gent què està passant... per a mí és un sentiment que no puc descriure amb paraules. Posar-me davant una càmera sota els focus d'un plató de televisió, per a mí és un sentiment que tampoc puc descriure amb paraules. El calor que desprén en mí el plató d'una tv desperta en mí sentiments que mai podré explicar... Tot açò que vos dic són sentiments. Tot açò és MA VIDA.
Desgraciadament, part de ma vida sembla que l'han destrossada, assassinant un mitjà de comunicació públic, el qual formava part d'esta vida meua... i el qual sempre vaig sommiar que tal volta algun dia seria lliure i sense manipulacions de cap tipus. Quan el passat mes de novembre vaig comprovar  que estava lliurant-se d'eixes manilles "blaveres" era quan anaven a tancar-la. La vaig plorar. Però tinc la sincera esperança i la convicció de què, en un futur proper, RTVV tornarà a la vida, lliure, viable i orgullosa. I jo, quan faça falta, intentaré acomplir el meu somni. Estar ahí i contar tot allò que passe. Perquè sempre l'he sentida com ma casa. Perquè, com he dit, es ma vida. I ma vida, ho sé, estarà dins de les parets del CPP de Burjassot.
Òscar Martínez