El temps ho cura tot. Amb el temps, oblides o t'acostumes. Però sempre hi ha la escepció que confirma la regla. I és que en el cas de la mort d' #RTVV, el temps no ha fet absolutament res d'allò que he esmentat adés. Ni ha mitigat el dolor, ni ha fet que oblidem, ni ha fet que ens acostumem a estar així i, per tant, a desistir de la lluita. Els/les treballadors/es de la casa, del nostre Canal 9, continuen amb la seua lluita, en la qual estem bona part de la societat valenciana ahí, recolzant-los, donant ànims i forces. Molts d'ells fóren pilar fonamental de la casa. Altres, malgrat tal vegada se'm critique pel que vaig a escriure, simplement fóren un instrument del PPCV i que també se les donen de víctimes. És la meua visió.
El xupetí roig s'ha convertit en EL SÍMBOL. Així, en majúscules (bo, i també Manolo i el seu inseparable paraigües). El xupetí roig és, per una banda, la roba de color negre per a una vídua de les d'abans, i d'altre costat, és com l'uniforme de batalla d'un soldat. Representa molt.
Hui fa un any des que la nostra terra es quedà orfa. Des d'aleshores estem de dol i de lluita. Hui no he pogut reprimir les meues emocions al vore i rememorar els últims minuts de la tele. Mitjançant reportages i gravacions al youtube, he tornat un any arrere en el temps i les llàgrimes i la pell de gallina han sortit exactament igual que aquell 29 de novembre de 2013. Com si no hagués passat un any. Aquells que li dien a Maribel Vilaplana que en dos díes ens hauriem oblidat de Canal 9 i dels treballadors, s'enganyaven. NO ENS HEM OBLIDAT NI ENS OBLIDAREM MAI.
Un dels reportatges que més m'ha impactat ha sigut aquest:
http://www.formulatv.com/videos/7246/ultima-noche-canal-9-rtvv/
És, al meu juí, EL REPORTATGE.
I crec que una de les imatges més representatives de la lluita, la protagonitza la meua benvolguda i admirada Amàlia Garrigós a la qual vaig tindre la oportunitat de donar-li 4 besos a Carcaixent. 4 i perquè no em va deixar donar-li'n més.. ;-)
Vore a Albert Staromiejski (crec que ho he escrit bé), operador de càmera des del 1989, emocionar-se recordant aquell fatídic dia, m'ha fet plorar. M'ha transmés el seu dolor, me l'ha fet sentir com a propi.
Vore als meus dos paisans de Tavernes de la Valldigna, Vicent Mifsud i Maribel Norman, abrassats en aquell moment, m'ha fet sentir que jo també els abrassava. Ho hagués fet d'haver estat allí, per camaraderia, per ser del poble i per sentir-los companys meus malgrat no ho eren.
Quant dolor, quantes llàgrimes, quanta impotència davant eixe colp d'estat...
Tot això servirà per al futur. Sí, sense cap dubte, perquè quan RTVV torne a obrir, no es cometràn els mateixos errors.
Tindrem, d'una punyetera vegada, la ràdio i televisió públiques que ens mereixem. Lliures, independents, sense cap tipus d'injerències polítiques i, per descomptat, en VALENCIÀ lliure, sense paraules prohibides perquè a algú li sonen "acatalanades". És el nostre idioma, i punt.
I ahí pense estar. Vull ser testimoni i vull formar part d'eixa futura RTVV, com ja vaig dir en una anterior entrada a aquest blog.
I eixe dia, eixe precís dia, RTVV, com si del Cid Campeador es tractara, guanyarà la seua última batalla quan tothom la considerava morta.
